[Tèxtes]

[Debuta]

Joan-Francés Blanc

Onzadas

(seguida e fin)

EMILI

11 de novembre de 1955.

Dins doas setmanas ai vint ans. Los farai aicí, a Besançon, dins aquela casèrna que li fau las classas. Demorarai aicí un an, la primièra annada del meu engatjament. Partiguèri del vilatge l'endeman dels cincanta ans de l'oncle Leonard, lo fustièr. Aviá decidit qu'èra quicòm que se festejava. Es un òme dels bons. A pres lo cabdèt amb el, per li aprene lo mestièr de fustièr. S'es pas jamai trobada de femna. Qual sap perqué. Èra estat brave de daissar totas las tèrras al paire. Pels seus cincanta, faguèrem un crane repais dins una albèrga d'Alban. Ba paguèt tot, sens nos díser lo prètz. Que deviá èstre car. Dos plats de dintrada. Ensalada e carnsalada. Puòi la pola, de peis, de carbonada de buòu, e un glacet a la fin. Aimi los glacets, mas aimi milhor las pomas, coma l'oncle. Cada còp que davala al vilatge, s'espaceja pel verdièr que i avèm sustot de pomièrs.

L'endeman agafèri lo carri duncas as Albi, puòi lo trin. D'Albi a Tolosa. De Tolosa a Avinhon. D'Avinhon a Luon. De Luon a Besançon. Vegèri lo país cambiar de color mai d'un còp. Los teules, las parets, las tèrras. Color de la tèrra, color de la denada. Dels camps de blat a las vinhas. De las vinhas als verdièrs. Prats e bòsques. Las quitas vacas cambiavan de color d'un país a l'autre. Aicí fa freg, levat l'estiu que dura pas que dos meses. Es çò que me contèron quand arribèri. Sabi pas, que octobre es freg, tanben, sovent, al vilatge. Veirai plan l'estiu que ven. Ara sabi plan me servir d'un fusilh. Aprenguèri a menar los camions. Coneissi tanben l'alfabet Morse, per mandar los telegramas.

Los companhs son plan braves. Venon d'un pauc pertot. N'i a un que sortiguèt de Lacauna. Parlam patoès de temps en temps. N'i a dos que venon de París e que se trufan de nosautres, quitament quand parlam francés, dels "r" que fasèm. Fa pas res. Soi plan. Soi pas gaire sortit de la casèrna mas las gents aicí son estranhas. Dins los cafès s'ausís pas que de francés. Ambe de mots qu'ai de còps de mal a comprene. Los morres son pas coma los nòstres. Sabi pas díser cossí, mas pas cap sembla qualqu'uns sortit d'Albigés. Me pensi pr'aquò qu'eles i son acostumats, ambe totes los soldats que i a, als morres estangièrs.

Pensi al paire que deu èstre a la comuna. Après cantarà La Madelon a l'albèrga, un còp de vin ambe los companhs, e tornarà al vilatge. Anirà curar qualques valats, benlèu, se lo temps es pas encara tròp freg, trobarà los darrièrs coderlons. La maire ne farà una amoleta. Soi dins un país mai freg mas soi pas, coma el, dins la losa d'una trencada.

JACME

11 de novembre de 1961.

Fa freg aqueste maitin dins la montanha. Fa mens freg, pasmens, qu'al vilatge o qu'a París. Pensi a l'ainat qu'i es ambe sa femna. Espera un nenon, mas aqueste còp va davalar en cò dels seus parents, en Gasconha, per la naissença. L'an passat, moriguèt lor ainat, e ela tanben cugèt morir. Lo fraire n'èra a venir falord. Puèi la siá femna se requinquilhèt e tornèron esperar. Doas sòrres tanben son maires o per aver d'enfants. La mai vièlha, qu'èsta al vilatge, aurà un pichon al mes de febrièr. La segonda a una filhòta dempuèi lo mes de mai.

Aicí, lo freg l'avèm la nuèit, mas l'après-dinnada lo solelh fa pujar lo termomètre duncas a 20 degrès. Nos an recampats pel 11 de novembre. Parlan pas dels que son tombats aicí, o pas tròp. Se ditz que la patz se farà a la prima. Ara qu'avèm ganhada la guèrra nos caldrà daissar lo país. Sabi pas se prendrem las caissas dels mòrts.

Aquò me fa pensar a l'ainat que trabalhèt dos ans a Tolosa, en cò d'un manjamòrts. Un tipe qu'èra passat al vilatge del temps de la guèrra n'aviá parlat al seu paire, manjamòrts a Tolosa. Lo maquisard èra mòrt en Alemanha, a la prima de 1945. Mas lo paire que cercava de trabalh per l'ainat aviá aguda l'adressa, e Emili èra partit trabalhar a Tolosa. M'aviá contat lo jornaliste mòrt en Andòrra, ont passava lo Torn de França, qu'èran anats quèrre la caissa amb un collèga. Al retorn, avián tanben crompat çò que caliá per beure e del temps qu'un menava, l'autre chimava de tisana de gavèls... Lo manjamòrts aviá una filha, dels uòlhs de vaca, disiá lo fraire, e censada garrèla. Una filha que lo manjamòrts auriá plan maridada al meu fraire. Fugiguèt doncas, faguèt lo gafet qualque temps a la Pòsta de nuèit a Tolosa, puèi partiguèt per l'armada. Per astre la faguèt tota en França. Besançon, Tolosa, Agen. Ieu, coma lo Tomàs de Suc, soi aquí en Argeria. Lo Tomàs es estat nafrat. Se ditz al vilatge qu'es ara un pauc falord. Sabi pas...

FRANCÉS

11 de novembre de 1970.

Soi plan content d'èsser pas a l'escòla uòi. Ièr, lo paire me balhèt un emplastre qu'aviá dich iopí en aprene la mòrt del general De Gaulle. Èri plan content qu'auriam un jorn sens escòla. Mas aquò agrada pas al paire. Me parlèt de respèct e me diguèt un fum de causas, de mots complicats que me'n calguèt cercar la definicion dins lo diccionari. Sèm dins la nèu aicí, a Garait, e fa freg. Aimi plan me passejar dins la nèu, tornam banhats e la mamà nos fa beure de chocolat. Dimenge passat, lo fraire me perdèt una joguina dins la nèu. Èri pas content. Lo paire, quand beguèrem lo chocolat, nos contèt l'ivèrn de 1956, a Besançon, quand cugèt morir e quand li dostèron la mitat d'un palmon. Diguèt tanben que, dempuèi aquel temps, èra pas jamai pus estat malaut. A los uòlhs roges que trabalha la nuèit, a la Pòsta granda. Nos conta que fòrça collègas chucan. D'unes racan dins lo centre de tria. Me demandi se racan pas sus las letras. Aquò deu pas flairar bon e me balha quitament l'enveja de racar. Torni prene lo diccionari que lo grand m'ofriguèt l'an passat. Aimi plan de legir sus las vilas, suls personatges, suls país. Dempuèi que soi pichon aimi de dessenhar las cartas. L'an passat, quand me copèri lo braç, aprenguèri a dessenhar la carta de Madagascar ambe la man gaucha. N'èri plan fièr.

EMILI

11 de novembre de 1985.

Aqueste maitin en me desrevelhant pensavi al paire, que moriguèt al mes de julhet. L'ainat, que fa l'armada, poguèt davalar çaquelà. I èrem totes. Los 7 enfants, los 15 pichons enfants e 3 rèire pichons enfants tanben. Lo vilatge tot. Dins la veitura ambe la femna e los dròlles, cantèrem, que cantam cada còp que cal per enauçar la nòstra jòia, o per escafar la nòstra dolor. Las tugas del maitin èron pas demoradas sul vilatge. Lo solelh cremava quand sortiguèrem de la glèisa.

Uòi las tugas son aquí. A 11 oras e mièja, me caldrà pujar al monument dels mòrts, que representi l'Administracion. Me fau de marrit sang per l'ainat, qu'es sens trabalh al sortir de l'armada, ambe la crisi que ia per ara. Pareis pas çaquelà tròp socitós, mas es tan paucparla, fin finala, coma ieu. Al cap de doas setmanas, passa de mai en mai de temps davant l'ordinator. Sabi pas tròp çò qu'i fa. Fa tanben d'espòrt. Jòga al tennís de taula ambe los emplegats de la pòsta. E cada dissabte crompa los jornals ambe las ofèrtas d'emplec. Sabi pas cossí fariái, ieu. Qu'ai pas jamai aguda de pena per me trobar quicòm. Trenta ans i a, èra plan mai aisit.

De còps las tugas del maitin, per tant frejas que siagan, me rementan las del riu, al fons de la prada bèla, al vilatge. L'ivèrn, quand curàvem los valats, quand amassàvem de lenha, quand fasiam un camin dins la nèu. La nèu, n'ia encara, mas pas tant. E de mecanicas traucan la nèu per far lo passatge a las veituras.

FRANCÉS

11 de novembre de 1989.

Me rapèli lo meu primièr onze de novembre aicí. O benlèu èra per Totsants. Anèri manjar en çò de la rèire-tanta, la tanta de la grand, que demorava al nòrd de París, dins un crambon, ont èra arribada lo 11 de novembre de 1918. Aviam parlat de la mòrt de Brejnhèv, de politica e tanben del vilatge. Aviá nonanta sièis ans. Tot l'interessava. Aviá facha la cordurièra quand èra jove. Aviá rescontrat l'amor dins los uòlhs d'un òme que nos mostrava las fotòs. Soldat de la guèrra granda. El n'èra pas tornat, tanpauc. Aviá viscut ambe aqueles remembres, aquelas istòrias de viatges. Egipte, en 1910. Anglatèrra, qualques annadas après.

S'atudèt dos ans après, doçament, un mes après la debuta d'una malautiá. Anavi començar de far lo piòt dins un vestit color de fanga. Los parents me menèron a la casèrna, puèi anèron sebelir la tanta. Dins un cementèri de forécia tant bèl que vos i poiriatz pèrdre. Dempuèi aquel onze de novembre, escoti las actualitats, que se passa totjorn quicòm, me sembla.

Totara, an anonciada la casuda del mur de Berlin. I cresi pas. Vau apelar los cosins, en Checoslovaquia, per véser çò que ne díson. O, puslèu, per ne parlar pas. Sabi que lo telefòne pòt èstre escotat. Soi plan content d'aquel jorn de pausa, que soi aclapat pel meu trabalh. Poguèssi trobar quicòm mai, m'agradariá. Mas i a la crisi. Me rapeli tanben del pepin que cantava La Madelon a cada repais de familha. Ten, apeli los Chècs. Soi acostumat a passar per l'operatritz, per li demandar lo numerò dins aquela vila estremada. Aquela me ditz : "Sabètz pas que desenant es automatic pertot ? La vòstra vila, ont es, quina es ?" Li disi lo nom de la vila. "Vos cal far lo 657 coma indicatiu, puèi lo numerò del vòstre correspondant." Ne tombi sul cuol. Apeli. Van plan. Sèm dins un país estranh, me díson. Pas res de mai.

EMILI

11 de novembre de 1992.

Fa un mes que tornèrem de Checoslovaquia. Ambe la femna e l'ainat, i anèrem. Primièras vacanças, dempuèi bèl brieu, que nos siam presas ambe un plaser vertadièr. Per ieu qu'i compreniái pas res a çò que contavan lo monde, dins sa lenga. Lo filh, que l'aprenguèt a l'universitat, èra diferent, aval. Una mena de segonda vida per el. Ne foguèri mai que susprés. Lo coneissi pas, ni mai lo compreni. Quand èra pichon, soi ieu, aclapat de trabalh, qu'èri pas jamai a l'ostal. Ne partiguèt d'ora, qu'aviá pas faches 17 ans quand comencèt los estudis. Quand passa a l'ostal parla pas tròp, o parla ambe la maire. Es vertat que soi pas gaire parlaire, ieu tanpauc.

Sa maire, la miá, m'estonèt encara mai, aval. Solide que, pichoneta, li aviá passada una pichona annada. Èra estada escoliada qualques meses. Mas après, amb aquela cortina de fèrre, èra pas gaire possible d'i tornar. Lenga doblidada, la lenga li tornèt sus las pòtas tre lo primièr jorn. E parlava e parlava. Ieu, compreniái pas res. Ensajavi de seguir la musica. Comprenguèri que parlava una mena de patés, del temps que lo filh, de còps, li disiá que caliá pas díser aital, mas d'un autre biais. E cada còp lo monde disián que se podiá tanben díser, mas qu'èra un biais de parlar dels vièlhs. Lo país m'agradèt fòrça. Sembla un pauc lo mieu Albigés. De montanhas pichonas. De rius. De bòsques per s'i passejar e de rivatèls per anar a la pesca, en se levant plan d'ora. De vilatjons dels ostalses estonants. Ambe de fusta pertot, plan mai qu'al país. E aquela musica, quand pàrlan. E aquela aigardent, de prunas, que rescaufa la gargamèla e que vira un pauc lo cap.

FRANCÉS

11 de novembre de 1995.

Me disi pas Francés, mas es pas de consequéncia. Soi dins un trin que davala de París a Nimes. Un trin qu'a de retard que de monde pujèron sus las vias per protestar. Sabèm pas perqué. Ièr de matin arribèri de las Islas de luònht, coma se ditz. Usclat que non sai. Ai lo morre roginèl del solelh caraïbe. Ai lo còr encara caud d'aqueles jorns. Fasiá 5 degrès a París, gaireben 30 de mens que dins las Islas.

Pensèri al freg de mon grand, al freg que sentís encara, benlèu, dins qualque part del paradís dels paisans albigés o dels soldats de 1914. Anoncièron aqueste maitin que mai de mila d'aqueles seràn medalhats uòi. Darrièra manifestacion de marrida consciéncia, benlèu. L'ainat del grand l'an doblidat, el qu'i moriguèt.

Lo paire es en cò de la sòrre, pròche Bordèu. Deu remirar una pichona filha de mai, nascuda ièr passat. Una gascona de mai. A los uòlhs e los pelses negres. Gaireben coma el. Es la quatrena felena. Sabi tanben que uòi tanben pensa al seu paire. Sèm un ostal comol de remembres que se passan o que se perdon d'una generacion a l'autra. E los que nos màncan, los nos cal trobar.

[Debuta]